Artesania Italiana · Corridonia, Marche · Des de 1975
Santoni: el garatge
Santoni: el garatge
de Corridonia que va
inventar la pàtina
10 min lectura · Abril 2026 · Corridonia, Marche, 1975
El 1975, Andrea Santoni i la seva dona Rosa van muntar una petita taula de disseny al garatge de casa seva a Corridonia, un poble de la regió de Marche a la costa adriàtica d'Itàlia. Cinc empleats. Cap capital extern. Cap tradició familiar sabatera. Cinquanta anys després, Santoni és la marca italiana de referència en sabateria artesanal de luxe, amb 700 artesans, boutiques a Nova York i Milà, i una tècnica —l'anticatura, la pàtina pintada a mà— que tota la competència intenta imitar sense acabar d'aconseguir-ho.
Per entendre Santoni cal entendre primer Marche. La regió, al centre-est d'Itàlia entre els Apenins i l'Adriàtic, és el que Northampton és per als britànics: la concentració més densa d'artesans sabaters del país, amb una tradició que remunta al segle XI. Pobles com Porto San Elpidio, Monte Urano, Montegranaro i Civitanova Marche —tots a menys de trenta quilòmetres de Corridonia— constitueixen el cor industrial de la sabateria italiana de qualitat. Quan Andrea Santoni va obrir el seu taller el 1975, no estava inventant res: estava entrant en un ecosistema que existia des de feia segles.
El que sí va aportar Andrea Santoni va ser una obsessió específica: el color del cuir. No la forma, no el procés de construcció, no els materials en brut —sinó el tractament final, la capa visible, allò que l'ull veu primer i recorda sempre. Va estudiar les tècniques de coloració dels artesans florentins, va experimentar amb laques i ceres, i va arribar a una conclusió que semblava senzilla però que ningú havia sistematitzat del tot: el cuir es pot pintar com un quadre, en capes, amb degradats, amb llum i ombra, de manera que cada parell de sabates sigui únic.
La tècnica —que Santoni anomena anticatura— és avui el segell identitari de la marca. Però el 1975, al garatge de Corridonia, era simplement una idea d'un dissenyador autodidacte amb cinc empleats i moltes ganes de fer alguna cosa diferent.
L'anticatura (del terme italià antico, antic, envellit) és un procés de coloració manual del cuir en múltiples capes que crea efectes de profunditat, degradat i pàtina impossibles d'aconseguir amb tints industrials. A Santoni, uns 80 dels 700 artesans de la fàbrica estan especialitzats exclusivament en la pintura del cuir. La seva feina comença on acaba la construcció de la sabata.
El procés té entre set i quinze capes de color, depenent del model i l'efecte desitjat:
El resultat és una sabata en la qual la llum no rebota uniformement sinó que es reparteix de manera diferent a cada angle: un marró que és mel a la puntera, ocre al centre i quasi negre al taló. Una patina que —com la de les sabates antigues ben tractades— sembla acumulada durant anys d'ús, però que en realitat és obra d'un artesà en unes hores de feina concentrada.
"L'anticatura és l'única tècnica que permet que dues sabates del mateix model, del mateix color oficial, semblin dues sabates completament diferents. Cada artesà deixa la seva empremta. Cada parell és irrepetible."
La fórmula de colors és propietat interna de la marca i s'ha transmès de generació en generació dins del departament de pintura. Berluti, Corthay i Bontoni fan servir tècniques similars, però els coneixedors del sector identifiquen l'anticatura de Santoni per una característica difícil de definir però clara a l'ull: una certa calidesa en els tons marrons, un degradat que evita la teatralitat i prefereix la subtilesa.
El 2025, Santoni ha celebrat el seu cinquantè aniversari amb una boutique ampliada a la Via Montenapoleone de Milà, una nova botiga a la 667 Madison Avenue de Nova York i un llibre publicat amb Assouline —l'editorial de referència per a llibres de luxe— titulat Santoni Meraviglia. Cinquanta anys d'una marca que Andrea Santoni i la seva dona Rosa van fundar sense capital extern i que mai han venut a cap grup de luxe.
Avui la marca la dirigeix la segona generació: Giuseppe Santoni com a president executiu i la seva germana Ilenia Santoni en la gestió de la marca. L'any 2023 van nomenar per primera vegada un director general extern —Eraldo Poletto—, que va deixar el càrrec el 2024. La família ha tornat a assumir la direcció executiva directa: un gest significatiu en un sector on la majoria de marques artesanals d'aquesta mida ja han passat a mans de grups com LVMH, Kering o Richemont.
Les xifres confirmen que la independència és sostenible: el primer semestre del 2025 va registrar vendes de 64,2 milions d'euros, un 10,5% més que el mateix període de 2024. La previsió per a tot l'any és de 130–135 milions d'euros —creixement net en un any en el qual el sector del luxe europeu en general registrava desacceleració.
La fàbrica actual de Santoni a Corridonia és molt diferent del garatge original: un edifici modern de disseny sostingut en un 90% de materials reciclables, concebut per combinar producció artesanal amb criteris de sostenibilitat. Hi treballen més de 700 artesans especialitzats, distribuïts en departaments per fases de producció.
La producció és d'unes 2.000–2.500 parells diaris —xifra molt superior a la d'Edward Green o Crockett & Jones, però justificada per una gamma que inclou col·leccions de dona, sabatilles de cuir i una línia de complements. La construcció principal és Goodyear Welt per als models clàssics, amb variants de costura Blake per als models de perfil més prim.
El servei bespoke —Fatto a Mano Su Misura— és la cimera del catàleg: una sabata enterament construïda a mà, des de la forma fins a la pàtina, per a no més de 500 clients a tot el món per any. El preu de partida és de 4.500 euros. La llista d'espera és llarga.
L'Oxford Archie és el model que millor sintetitza la identitat de Santoni: un Oxford de cap net, forma clàssica, construcció Goodyear Welt —i una pàtina aplicada a mà que fa que la sabata sembli viva. En marró antiquat, el degradat va del mel a la puntera fins al gairebé negre al taló, passant per tones de terra i coure. No hi ha cap dos parells idèntics. ~700–950 €.
El double monk strap —dos fermalls en lloc de cordons— és el model que Santoni ha convertit en seu d'una manera difícil d'explicar però clara a l'ull: la proporció dels fermalls, lleugerament més fins que els de la competència britànica, dona a la sabata una elegància que evita el risc d'aparatositat que el double monk sovint té. L'Ira en cuir gra marró i l'Adrian en negre llis són les dues references. ~650–900 €.
El Carlo és el penny loafer de referència del catàleg: la sivella central —el «penny slot»— és el detall que defineix el model des dels anys cinquanta americanos. A Santoni, la diferència respecte a un loafer convencional és doble: primer, la construcció Goodyear Welt permet ressolar-lo indefinidament (la majoria de loafers van encolats, no cosits); segon, la possibilitat d'aplicar l'anticatura converteix un model informal en una peça amb tanta personalitat com qualsevol Oxford de cerimònia. ~550–800 €.
L'Scacco és el model que demostra el que Santoni pot fer amb el serratge: la textura aterciopelada del cuir capgirat absorbeix la llum en lloc de reflectir-la, i l'anticatura aplicada sobre serratge crea un efecte visual completament diferent —més mat, més profund, menys formal però igualment ric. El contrast entre el serratge del cos de la sabata i el cuir llis dels fermalls de doble civella és un exercici de composició que la marca domina millor que cap competidor. ~620–850 €.
Des del 2011, Santoni fabrica les corretges de cuir exclusives per a IWC Schaffhausen, una de les cases de rellotgeria suïsses més prestigioses. La col·laboració no és màrqueting: IWC va escollir Santoni per les mateixes raons que un client escull una sabata de la marca —la qualitat del cuir i el tractament de la superfície. Una corretja de rellotge suposa entre vuit i dotze capes de coloració manual.
La col·laboració amb Mercedes-AMG —la divisió d'alt rendiment de Mercedes-Benz— dona lloc a la línia «Santoni for AMG»: calçat i complements pensats per a un client que viu entre el món dels negocis i el de la conducció esportiva. Menys formal que la gamma principal, més resistent i orientat a la versatilitat. L'exercici de combinar el llenguatge visual de l'artesania de Marche amb l'estètica de Stuttgart és, paradoxalment, molt menys forçat del que sembla sobre el paper.
| Fundació | 1975 — Andrea i Rosa Santoni, Corridonia (Marche) |
| Propietat | Independent — família Santoni (mai venuda) |
| Direcció actual | Giuseppe Santoni (president executiu) i Ilenia Santoni |
| Artesans | 700+ (80 especialitzats en pintura / anticatura) |
| Producció diària | ~2.000–2.500 parells |
| Tècnica distintiva | Anticatura — pàtina pintada a mà en 7–15 capes |
| Construcció | Goodyear Welt (clàssics) · Blake (models de perfil prim) |
| Rang de preus RTW | 500 – 1.500 € |
| Bespoke (Fatto a Mano) | Des de 4.500 € · màxim 500 parells/any al món |
| Col·laboracions | IWC Schaffhausen (corretges, des de 2011) · Mercedes-AMG |
| 50è aniversari | 2025 — llibre Santoni Meraviglia (Assouline) |
| Facturació 2025 (prev.) | 130–135 M€ |
| Botigues pròpies | 24 al món — Milà (Via Montenapoleone), Nova York (667 Madison Ave) |
| Web | santoni.com |
Santoni no té botiga pròpia a Catalunya ni a Espanya. La marca distribueix a través de revenedors de prestigi; a Barcelona, algunes botigues multimarca del Passeig de Gràcia i la zona alta porten models puntuals de la col·lecció principal. Per a la gamma completa —incloent-hi els models de la col·lecció Hand Grade i les opcions d'anticatura personalitzada—, la referència és el web oficial o les botigues pròpies de Milà i Nova York.
Per a clients interessats en el servei Fatto a Mano Su Misura, el punt de partida és la boutique de la Via Montenapoleone 8 a Milà, on el personal pot gestionar les mesures i les opcions de color personalitzades. El servei inclou la forma a mida, l'elecció del cuir i la definició col·laborativa de la pàtina.
Hi ha marques que expliquen la seva història amb paraules. Santoni l'explica amb color. Cada pàtina aplicada a Corridonia és el resultat de cinquanta anys d'experiència acumulada per artesans que van aprendre d'artesans que van aprendre d'Andrea Santoni, que el 1975 va decidir que la sabata podia ser un quadre. El garatge ja no existeix. La taula de disseny tampoc. Però la fórmula de colors —els pigments, les ceres, l'ordre de les capes— continua sent propietat de la família que mai ha venut res a ningú. Quan poses una sabata Santoni a la llum i el marró de la puntera es converteix lentament en negre cap al taló, estàs veient el resultat d'una decisió presa fa mig segle en un garatge de Marche: que la bellesa no és un afegit sinó el punt de partida.
